A pocs passos de la nostra falla, en ple barri de Velluters, es troba un edifici que porta quasi tres segles ensenyant a generacions de valencians i que amaga una de les grans joies arquitectòniques de la nostra ciutat. Una església inspirada en el Panteó de Roma, una cúpula de rècord i una història plena de curiositats.
Hi ha edificis que es veuen des de lluny i edificis que cal descobrir. Les Escoles Pies de València tenen la curiosa virtut de ser les dos coses alhora.
Des del carrer dels Carnissers, un veu un col·legi. Gran, sí, però un col·legi. Cal alçar la vista —o travessar la porta de la seua església— per a descobrir que, molt prop del nostre casal, es troba la que està considerada la segona cúpula d’església més gran d’Espanya.
En este nou lliurament de la nostra sèrie La nostra història ens acostem a un veí que porta quasi tres segles ensenyant a llegir, a escriure i, de pas, a mirar cap amunt.
Un sant aragonés que va estudiar a València
Per a entendre este edifici cal viatjar primer a la Roma de finals del segle XVI. Allí, un sacerdot aragonés anomenat Josep de Calassanç va obrir en 1597 unes escoles gratuïtes per als xiquets pobres del barri del Trastevere.
Era una idea revolucionària per a l’època: que els fills dels qui no podien pagar un mestre també tingueren l’oportunitat d’aprendre a llegir, escriure i comptar.
D’aquelles aules va nàixer l’orde de les Escoles Pies, els religiosos del qual coneixem com a escolapis.
Un detall que ens agrada especialment: abans d’anar-se’n a Roma, Calassanç havia estudiat teologia, entre altres llocs, a València. Així que, quan un segle i mig després els seus escolapis van arribar a la nostra ciutat, en certa manera tornaven a casa.
Un comte, un escolapi i un arquebisbe
Els escolapis van arribar a València en 1737. Ho van fer gràcies a l’obstinació del comte de Carlet, un noble valencià que havia conegut la labor de l’orde a Saragossa, i al suport de l’arquebisbe Andrés Mayoral, que acabaria convertint-se en el gran protector del col·legi.
Els primers anys no van ser senzills. L’ensenyament era un terreny en què ja treballaven altres ordes religiosos, i l’arribada dels escolapis va generar algunes resistències.
Entre els qui van mirar amb recel els nouvinguts estaven els jesuïtes, establits a València des del segle XVI.
I ací apareix una curiosa connexió amb el nostre lliurament anterior de La nostra història: Ignasi de Loiola, fundador dels jesuïtes, s’havia allotjat dos segles abans als Palaus dels Eixarchs, la història dels quals ja vam contar.
Les obres del col·legi van començar en 1739, sota la direcció del religiós i arquitecte Blas del Espíritu Santo, i van concloure en 1742. L’edifici es va organitzar al voltant d’un gran pati porticat, amb una arquitectura sòbria i funcional.
Al seu voltant s’estenia el barri de Velluters, ple de tallers de seda, artesans i famílies treballadores. Precisament el tipus d’entorn en què l’educació promoguda per Calassanç podia tindre una importància especial.
Amb el temps, les Escoles Pies també van acollir alumnes de famílies acomodades i van desenvolupar altres iniciatives educatives, com el Seminari Andresià, inaugurat en 1763.
La curiositat de les seues antigues portes
El col·legi no sempre va tindre l’entrada principal on la coneixem hui.
En els primers anys, l’accés principal es trobava al carrer de Colomer, sobre la porta del qual figurava l’emblema de l’orde. Posteriorment, en obrir-se i ampliar-se el carrer dels Carnissers, l’entrada principal va passar a este últim.
És un xicotet detall que ens recorda quant ha canviat el traçat dels nostres carrers des del segle XVIII.
Un arquebisbe amb pressa i una cúpula de rècord
Andrés Mayoral no volia que les Escoles Pies foren simplement un altre col·legi de València. També desitjava dotar-les d’una església monumental, diferent dels temples que existien a la ciutat.
En 1767, quan l’arquebisbe ja superava els huitanta anys, van començar les obres seguint el projecte de José Puchol, en el qual també va intervindre Antonio Gilabert, qui acabaria donant a l’edifici el seu aspecte definitiu.
El model triat va ser ni més ni menys que el Panteó de Roma.
El resultat va ser una església de planta circular, dedicada a Sant Joaquim, coronada per una enorme cúpula de 24,5 metres de diàmetre i una altura interior que arriba aproximadament als 48 metres.
La seua coberta de teules blaves vidriades sobresurt entre les teulades del centre històric i constituïx una de les imatges més recognoscibles de Velluters.
Però Mayoral tenia plans encara més ambiciosos. Volia ampliar el col·legi i decorar amb pintures l’interior de la cúpula.
No va arribar a veure-ho acabat. L’arquebisbe va morir en 1769, el finançament es va reduir i l’església va quedar conclosa en 1771, sense les pintures que s’havien previst per a la seua gran volta.
El que aleshores va ser una renúncia per falta de recursos va acabar convertint-se en un dels seus senyals d’identitat: la cúpula nua, neta i monumental és precisament un dels elements que més l’acosten a la seua inspiració romana.
Un interior que mereix alçar la vista
Entrar a l’església de les Escoles Pies és descobrir un espai poc habitual a València.
La seua planta circular, les enormes pilastres, les columnes corínties i les capelles distribuïdes al voltant del temple produïxen una sensació d’amplitud que sorprén qui la visita per primera vegada.
En la seua decoració van participar dos grans artistes valencians: Ignacio Vergara, responsable de nombroses escultures, i José Vergara, autor de pintures i frescos del temple.
També hi ha un detall que sol passar inadvertit: davall del sòl de la rotonda es troba una gran cripta que albergava el panteó de la comunitat religiosa.
Així que les Escoles Pies no sols guarden història per damunt dels nostres caps. També la conserven davall dels nostres peus.
Alumnes il·lustres i tresors amagats
En quasi tres segles, per les aules de les Escoles Pies han passat milers de valencians.
Entre els seus antics alumnes figuren noms tan coneguts com l’escriptor Vicente Blasco Ibáñez i membres de la família Benlliure, vinculada a algunes de les pàgines més destacades de l’art valencià.
El col·legi conserva, a més, un important patrimoni artístic i bibliogràfic.
Un dels seus espais més interessants és la Biblioteca d’Investigadors, creada després d’una reforma de la planta baixa en els anys noranta. Reunix nombrosos volums dels segles XVII al XIX, procedents de diferents col·legis i biblioteques particulars, i està oberta a la consulta d’investigadors.
Un tresor prou desconegut que es troba a uns passos de la nostra falla.
Les Escoles Pies durant la Guerra Civil
La Guerra Civil també va deixar empremta en este edifici.
En 1936, la comunitat escolàpia va patir les conseqüències de la violència religiosa i política d’aquells anys. L’església i les dependències del col·legi van resultar afectades i part del seu patrimoni va patir danys i pèrdues.
El conjunt va travessar un dels períodes més difícils de la seua història, encara que posteriorment va recuperar l’activitat educativa i religiosa.
I és que la història de les Escoles Pies no ha transcorregut al marge de la ciutat: ha compartit les seues transformacions, les seues dificultats i també els seus moments de recuperació.
Una restauració entre balonades
Amb el pas dels segles, l’enorme cúpula va començar a mostrar senyals preocupants.
Quatre grans clavills travessaven diferents sectors de la volta i el tambor. L’aigua es filtrava per la coberta, nombroses teules estaven deteriorades i la llanterna que corona l’església tenia les finestres cegades, cosa que impedia l’entrada de bona part de la llum natural.
La restauració es va convertir en un desafiament de dimensions enormes.
L’equip dirigit per l’arquitecte Luis Cortés Meseguer, de la Universitat Politècnica de València, va combinar tècniques tradicionals amb ferramentes modernes com escàners làser, drons, estudis tèrmics i models digitals.
Per a treballar sobre la cúpula va ser necessari instal·lar una bastida espectacular de 75 tones, dissenyada per a recolzar-se sobre el tambor sense carregar directament sobre la volta.
I tot això mentre el col·legi continuava funcionant.
Perquè hi havia un xicotet inconvenient: al costat de les obres continuaven les classes i els esplais d’aproximadament un miler d’alumnes. Calia compaginar la restauració d’una joia arquitectònica amb l’activitat diària d’un col·legi.
Fins i tot les balonades del pati es van convertir en una qüestió que calia tindre en compte.
Trenta-dos mil teules, quatre blaus i molta paciència
La coberta de la cúpula està formada per aproximadament 32.000 teules, que es van haver de revisar acuradament.
Unes 7.000 van necessitar ser substituïdes.
Però no n’hi havia prou amb col·locar teules noves. Per a respectar l’aspecte original, es van estudiar els diferents tons de blau existents i es van fabricar artesanalment peces en quatre tonalitats diferents.
També es van emprar morters tradicionals de calç per a reparar els clavills i es van recuperar elements decoratius que havien quedat ocults o deteriorats.
La intervenció, desenvolupada entre 2018 i 2025, ha permés retornar a la cúpula bona part de la seua esplendor.
Un premi europeu i un raig de sol a l’altar
L’esforç va tindre recompensa.
En 2026, la restauració de la cúpula va rebre un dels Premis Europeus del Patrimoni / Premis Europa Nostra, un dels reconeixements més prestigiosos d’Europa en matèria de conservació del patrimoni cultural.
Però potser un dels resultats més curiosos de la restauració no tinga a veure amb les teules ni amb les bastides.
En recuperar les finestres de la llanterna, la llum natural va tornar a entrar des de dalt del temple. Els estudis realitzats van revelar que, el 26 de juliol, festivitat de Sant Joaquim, els rajos solars arriben a l’altar principal quan el sol arriba al seu punt més alt.
Un detall que relaciona l’arquitectura de l’edifici amb el sant al qual està dedicada l’església.
Quasi tres segles després de la seua construcció, la cúpula encara tenia alguna cosa nova per a ensenyar-nos.
Les Escoles Pies en cinc dades
- Una idea nascuda a Roma. Sant Josep de Calassanç va impulsar en 1597 l’ensenyament gratuït per a xiquets pobres. Abans havia estudiat a València.
- Un col·legi de 1737. Els escolapis van arribar gràcies al comte de Carlet i al suport de l’arquebisbe Andrés Mayoral. L’edifici va començar a construir-se en 1739.
- Una cúpula de rècord. Amb 24,5 metres de diàmetre, és una de les cúpules d’església més grans d’Espanya i la més gran de València.
- Un projecte inacabat. La mort de Mayoral en 1769 va reduir el finançament i va deixar la gran cúpula sense les pintures previstes.
- Un premi europeu. La restauració finalitzada en 2025 va ser reconeguda amb el Premi Europa Nostra 2026.
Un veí que ens convida a mirar cap amunt
Així que, la pròxima vegada que passes pel carrer dels Carnissers, alça la vista.
Eixe blau que apareix entre les teulades és el somni d’un arquebisbe del segle XVIII, el treball de generacions d’arquitectes i artesans i una part important de la història del nostre barri.
Mentrestant, baix continuen entrant alumnes, sonant els timbres i omplint-se de vida els patis del col·legi.
Perquè les Escoles Pies no són només un monument. Són també un d’eixos veïns que porten tota la vida amb nosaltres i que encara tenen moltes històries per contar.
Continuem descobrint el nostre barri, la nostra gent i la nostra història.
Som Pintor Domingo.
