Si algú ens diguera que en un mateix carrer de València van viure un cavaller de Jaume I, uns comerciants de seda recomanats per un rei, un futur sant, un rector de la Universitat i una comunitat de monges, i que tot això cap en cinc portals, podríem pensar que exagerem.
Doncs no. Només cal eixir del nostre casal, al carrer Eixarchs 14, i mirar al davant.
El que tenim davant són les restes d’una gran illa de cases nobles medievals que hui coneixem com els Palaus dels Eixarchs. I com que a la Falla Pintor Domingo – Guillem de Castro ens agrada saber qui tenim de veïns —encara que porten allí des del segle XIII—, ens hem posat a investigar qui eren els Eixarch i per què la seua casa sembla un trencaclosques arquitectònic.
Espòiler: hi ha espases, comerç tèxtil d’alta categoria, un sant com a hoste, unes monges que van aguantar quasi un segle i una avinguda que es va quedar amb les ganes.
Uns veïns que van arribar amb Jaume I
Els Eixarch (o Exarchs, segons el dia i l’escrivà) no eren precisament uns nouvinguts. La seua història a València comença en el segle XIII, quan un cavaller anomenat Pere d’Eixarchs va acompanyar Jaume I en la conquista de la ciutat l’any 1238. Com a recompensa, la família es va establir en uns terrenys estratègics just darrere de l’església dels Sants Joans, a un pas del Mercat i del que més tard seria la Llotja.
Ara bé, un xicotet advertiment. Bona part del que es conta d’aquell primer Eixarch prové de les Trobes de Mossén Jaume Febrer, uns versos que repassen els llinatges i escuts dels cavallers que van acompanyar el rei. El problema és que molts historiadors sospiten que les Trobes no es van escriure en el segle XIII, sinó diversos segles després.
És a dir, que més d’una família valenciana va presumir d’avantpassats gràcies a un llibre prou més jove del que aparentava.
El que sí que està ben documentat és que els Eixarch estaven a València des d’època medieval. I que no es dedicaven només a netejar l’espasa.
Seda, càrrecs públics i una capella als Sants Joans
Amb els segles, la família va demostrar tindre molt bon ull per als negocis. En documents reials apareix el rei Alfons el Magnànim recomanant membres de la família per al comerç entre València i el Regne de Granada, especialment de seda i teixits granadins. Bàsicament, vestien l’alta societat de l’època.
També van ocupar càrrecs de jurats, consellers reials i fins i tot de mostassaf, l’oficial encarregat de vigilar que els comerciants no feren trampes amb els pesos i les mesures.
És a dir, la mateixa família que venia teles de luxe s’encarregava també de controlar que ningú enganyara al mercat. El terror dels venedors medievals.
I quan l’església dels Sants Joans va patir un gran incendi l’any 1362, els Eixarch van contribuir a reconstruir l’altar major. A canvi, es van assegurar una capella funerària pròpia. Negocis són negocis, fins i tot de cara al més enllà.
El palau que es va multiplicar per cinc
El conjunt que hui veiem crida l’atenció per la seua asimetria. En els segles XIV i XV, tot sembla indicar que es tractava d’una única gran casa senyorial. Però les herències van fer la seua faena: a mesura que la família creixia i les propietats es repartien, el casalot original es va anar dividint fins a donar lloc a cinc vivendes independents, hui numerades del 3 a l’11.
Qualsevol que haja participat en el repartiment d’una herència entre germans pot imaginar-se el resultat.
El més curiós és que, encara que per fora cada propietari va adaptar la seua façana al gust —o al pressupost— de la seua època, per dins les cases continuaven connectades. De fet, els números 3, 5 i 7 formen encara hui una construcció unitària: des del carrer semblen tres cases clarament separades, però a l’interior la distribució és la d’una sola casa gran.
Tres façanes, una casa. Un cas prou peculiar de comunitat de veïns.
Un sant al número 3
Si poguérem colar-nos a l’interior a través del temps, el número 3 seria la joia de la corona. Segons la tradició, l’any 1535 Ignasi de Loiola es va allotjar en estes cases durant la seua visita a València. Aleshores encara no havia fundat la Companyia de Jesús i, per descomptat, ningú l’anomenava sant.
L’estada va deixar tanta empremta que en el segle XVII es va construir a l’edifici una capella dedicada a ell.
Moltes cases presumixen que allí va dormir algun personatge il·lustre. Poques poden dir que l’hoste va acabar als altars.
En el segle XVIII, el palau es va sotmetre a una reforma barroca. D’aquella època és el pati, amb un majestuós arc rebaixat de pedra que dona pas a una espectacular escala descoberta de marbre. Pujar per ella amb els vestits de l’època devia requerir una certa destresa. Algunes dependències conservaven, a més, cuines decorades amb el tradicional taulell valencià.
Rectors, monges i una portalada supervivent
Amb el declivi de la família, els palaus van anar canviant de mans i d’usos durant els segles XIX i XX.
Al número 7 va viure la família del jurista Eduardo Pérez Pujol (1830-1894), que va ser rector de la Universitat de València. Una placa al carrer recorda encara que va morir allí.
El número 9 es va convertir l’any 1930 en la casa d’una comunitat de Germanes Terciàries Caputxines de la Sagrada Família, congregació fundada pel valencià Lluís Amigó. Allí va funcionar el col·legi «Jesús, José y María», i les religioses van resistir de manera numantina fins al 2022. Quan la falta de vocacions va deixar la comunitat en només cinc monges, l’edifici es va vendre.
El número 11 va tindre pitjor sort: va ser enderrocat l’any 1990. En el seu lloc es va alçar un edifici modern, però es va conservar l’enorme portalada original del segle XIV, únic record de l’antic palau.
Una porta medieval per a un edifici dels noranta. La història, a vegades, es conforma amb el que pot salvar.
L’avinguda que no va arribar a temps
Però si hi ha un episodi que demostra que estos palaus han tingut sort, és la seua trobada amb l’urbanisme del segle XX.
Durant dècades es va projectar l’Avinguda de l’Oest —l’actual avinguda del Baró de Càrcer—, que havia de travessar el centre en línia recta des de la plaça de Sant Agustí fins al Portal Nou. I una avinguda en línia recta, en una ciutat medieval, només pot significar una cosa: enderrocaments.
L’avinguda va anar avançant i emportant-se per davant tot el que trobava. Anava directa cap als Palaus dels Eixarchs. No obstant això, entre problemes de pressupost, canvis en el projecte de l’arquitecte Javier Goerlich i paralitzacions burocràtiques, les obres es van detindre just darrere dels palaus.
Els va salvar, en bona part, que el projecte es va quedar sense diners.
No és la manera més heroica de protegir el patrimoni, però va funcionar.
I ara… un hotel
La història dels palaus no s’ha detingut. L’any 2024 l’Ajuntament va concedir llicència per a rehabilitar els números 3, 5 i 7 i convertir-los en un complex hoteler amb apartaments turístics. El projecte preveu reobrir obertures originals en murs que feia temps que estaven tapiats, recuperant en part la comunicació interior que havia tingut la casa.
Si tot ix segons el previst, el palau tornarà a rebre hostes. Encara que el llistó està alt: el més famós que va tindre va ser sant Ignasi de Loiola.
Els Palaus dels Eixarchs en cinc dades
Per a qui vulga presumir de veïns sense repassar set segles de colp:
- Van arribar amb el rei. Els Eixarch es van establir al costat dels Sants Joans després de la conquista de València per Jaume I, en el segle XIII.
- Eren gent de seda. Van comerciar amb teixits entre València i Granada i van ocupar càrrecs públics com el de mostassaf.
- Un palau, cinc cases. El que va ser una gran casa senyorial va acabar dividit en cinc vivendes, del número 3 a l’11 del nostre carrer.
- Van tindre un hoste d’altura. Segons la tradició, Ignasi de Loiola es va allotjar al número 3 l’any 1535, i en el segle XVII se li va dedicar una capella.
- Van sobreviure a una avinguda. L’Avinguda de l’Oest es va detindre just darrere seu.
Un veí amb solera
Així que, la pròxima vegada que isques al carrer Eixarchs durant un cercaviles o a comentar la jugada dels monuments, mira al davant. Estàs davant d’un conjunt que ha sobreviscut a la conquista, a les herències, a les reformes barroques, als canvis d’inquilins i a la mateixa Avinguda de l’Oest.
Un veí amb solera per a una falla amb història.
I, vist el que hem vist, un veí amb molta paciència: porta tota la nostra vida veient com plantem falles davant de la seua porta i no es queixa.
