Pertanyem a una falla centenària del barri del Pilar de València, amb noms de carrers emblemàtics en la nostra demarcació, com Pintor Domingo o Guillem de Castro. Si bé Guillem de Castro ens resulta familiar pel notable dramaturg del Segle d’Or espanyol, coetani de Lope i a qui va ajudar durant el seu període de desterrament a la nostra ciutat, desconeixem quasi per complet la importància del Pintor Domingo, encara que a mi em resulte familiar de tota la vida, perquè el meu avi sempre va viure en el número 8 i la meua infància i joventut van transcórrer en este carrer. I resulta curiós.
Injustament oblidat pel gran públic, encara que no pels amants de l’art i la història, és considerat, junt amb Sorolla i Pinazo, la Santíssima Trinitat de l’impressionisme valencià. A més, junt amb els Benlliure, Peris Brell, Navarro Llorens, Benedito, Stolz, Dubón i Vila Prades, van constituir una generació única entre la segona mitat del segle XIX i la primera del XX a la nostra Comunitat.
Poc se sap dels seus primers anys, excepte que, fill d’un comerciant valencià, Francisco Domingo Marqués va nàixer al carrer Comèdies. En 1862 va iniciar els seus estudis en l’Acadèmia de Sant Carles de València, mentre assistia com a aprenent al taller de Rafael Montesinos, notable paisatgista de l’època. Al curs següent es va traslladar a Madrid, a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Ferran, aleshores sota la direcció de D. Federico Madrazo.
De tornada a València, amb només vint-i-tres anys, és nomenat professor de dibuix del natural, de l’antic i del paisatge de l’Acadèmia de Sant Carles. A les seues classes assistixen els germans Benlliure, iniciant una relació que derivaria en una amistat que mantindrien durant la resta de les seues vides. S’instal·la al Pla de la Saïdia, on funda un taller escola conegut com «La Gallera», en el qual té com a alumnes, entre altres, Emilio Sala i el mateix José Benlliure. Amb les seues tertúlies nocturnes, es convertiria en el vertader centre cultural de la ciutat i en lloc de trobada obligat per a bohemis i artistes de totes les belles arts de València.
En presentar-se a exposicions nacionals i regionals, molt prompte obté premis i reconeixement. Amb «Los moriscos valencianos pidiendo protección al beato Juan de Ribera», o abreujadament «La expulsión de los Moriscos de Valencia», aconseguix una menció honorífica en l’Exposició Nacional de Belles Arts de 1864 i una tercera medalla en 1866 per «Un lance en el siglo XVII». Este mateix quadre el presenta l’any següent a l’Exposició Regional Valenciana, on aconseguix la medalla d’or, fet que anirà acompanyat d’una pensió de la Diputació per a continuar els seus estudis a Roma.
En este període inicia la seua amistat amb Muñoz Degraín, a qui admira i visita freqüentment al seu estudi, immortalitzant-lo en el seu famós quadre «Interior del estudio de Muñoz Degraín», amb autoretrat inclòs. Comença també la seua dedicació als retrats, dels quals arribaria a pintar més de dos-cents al llarg de la seua carrera, la majoria anònims, encara que també seria reclamat per personatges famosos del moment. A «La Gallera» acabarà el «Retrato de Manuel Ruiz Zorrilla», ministre de Foment de la Primera República, i un temps abans havia retratat el mateix general Prim, abans que resultara ferit de mort en l’atemptat del carrer del Turco.
Artista inquiet i eclèctic, abans d’anar-se’n a Roma encara té temps de realitzar les pintures al fresc del Convent de Sant Julià, al carrer Sagunt, amb el seu amic, el pintor Peyró.
En 1868 arriba a la ciutat eterna sota la direcció d’Eduardo Rosales, que influirà en la seua pintura o, el que és el mateix, s’impregnarà dels grans mestres Velázquez i Goya. La seua estada coincidix amb la de Mariano Fortuny, a qui freqüentarà en els seus cenacles. La seua pintura romàntica i orientalista li produirà un gran impacte i l’admirarà fins a la seua prematura mort.
A Roma practicarà el formalisme de la pintura històrica i des d’allí continuarà enviant les seues obres a exposicions nacionals i regionals. Amb «El último día de Sagunto» —que actualment es pot admirar a la Diputació de València— aconseguix una menció, però serà amb la seua «Sta. Clara», en la més pura tradició de la interpretació que els pintors espanyols del tercer quart de segle van fer de la pintura espanyola del Segle d’Or, amb la qual aconseguix la menció de primera classe, que li atorga notorietat i respecte a escala nacional.
En 1872 se’n va a Madrid, intensificant la seua producció arran de la recent popularitat. Continua amb els seus retrats —destaca el seu «Zapatero de viejo»— i comencen els importants encàrrecs per a la noblesa madrilenya.
Realitzarà decoracions per als palaus de Portugalete i Fernán Núñez. Escenes costumistes per als Ducs de Bailén, com «Una fiesta del siglo XV» o la meravellosa «La lección de música». Fama i reconeixement li reporten importants ingressos i augmenten el seu prestigi.
En 1873 realitzarà un fructífer viatge artístic per Andalusia i, l’any següent, es casa amb la madrilenya Elvira Fallola, amb qui arribarà a tindre quatre fills. El tercer d’ells, Roberto Domingo, arribarà a adquirir fama amb les seues pintures taurines.
D’esperit inquiet i inconformista, Madrid se li queda menut i en 1875 trasllada la seua residència a París, on viurà durant els següents trenta-nou anys i d’on només la Primera Guerra Mundial, en 1914, l’obligarà a tornar a Madrid.
Durant els seus primers anys a París va trobar un mercat molt receptiu per a la seua producció. Escenes costumistes ambientades en els segles XVII i XVIII. D’esta època destaquen «Un alto en la montera», les escenes històriques amb Napoleó, però les que adquirixen més rellevància són les dels seus mosqueters —actualment al Prado—. En heretar part de la clientela del seu admirat Fortuny després de la seua prematura mort, els seus marxants francesos Henry Haro i Adolfo Goupil van comercialitzar la seua obra per Europa i Nord-amèrica, arribant a rebre encàrrecs per a Vanderbilt i Hutchinson per a la seua Hispanic Society, preparant el camí per a la futura col·lecció de les Visions d’Espanya de Sorolla. Allí es conserva un dels seus millors autoretrats. Va arribar així a ser més conegut a escala mundial que a Espanya.
Continuava rebent importants encàrrecs d’Espanya, sobretot retrats. La mateixa Maria Cristina d’Habsburg, la reina regent, per a qui també va pintar «Alfonso XIII de niño», un encàrrec pel qual va rebre cent mil pessetes de l’època. Anys després, Sorolla cobraria cent cinquanta mil dòlars pel conjunt de les seues Visions d’Espanya i sí, eren dòlars, però també eren molts quadres. En qualsevol cas, la comparació ens servix per a destacar la importància del pintor Domingo a finals del segle XIX.
Retirat a la seua mansió de Saint-Cloud, a la vora del Sena, rebia amb freqüència els seus amics d’Espanya, Benlliure i Sorolla, i promocionava les seues carreres.
La Primera Guerra Mundial el va obligar a tornar a Madrid, deixant arrere la seua còmoda vida parisenca. Potser perquè la distància afavorix l’oblit, el seu retorn a Madrid no va ser tan triomfal com s’esperava, però els seus amics Benlliure i Sorolla van insistir a donar-li el reconeixement que mereixia, influint perquè rebera un reconeixement oficial en l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles i fora nomenat acadèmic de número de la Reial Acadèmia de Sant Ferran.
Encara seria objecte d’un important homenatge a la seua València natal en 1918, amb setanta-sis anys, un parell d’anys abans de la seua mort a Madrid, patrocinat per Mariano Benlliure, qui en 1885 li havia modelat un bust en terracota, la reproducció del qual en marbre blanc segur que a molts ens ha cridat l’atenció passejant pels jardins de la Glorieta.
Pintor Domingo (València, 12 de març de 1842 – Madrid, 22 de juliol de 1920)
Manuel Serra Meliá per al llibret de les Falles 2024
Vols veure l’article en el llibret?: Llibret 2024 – Semblanza de Francisco Domingo Marqués
