Si algú ens diguera que un dramaturg del Segle d’Or va ser capità de cavalleria, governador a Itàlia, membre d’una acadèmia literària, protegit d’un duc, amic de Lope de Vega, admirat per Cervantes i Gracián, autor de drames sobre el Cid i que, a més, va acabar els seus dies amb problemes econòmics, podríem pensar perfectament que estem davant del protagonista d’una sèrie històrica.
Doncs no. Estem davant de Guillem de Castro, un dels dramaturgs més interessants —i potser menys coneguts hui— del Segle d’Or espanyol.
I la seua vida va tindre pràcticament de tot: amor, guerra, literatura, política, viatges, acadèmies, ducs, reis, traïcions, duels, matrimonis complicats i, per descomptat, molta gent enfadant-se per qüestions d’honor.
Un valencià amb espasa i ploma
Guillem de Castro i Bellvís va nàixer a València l’any 1569, en el si d’una família il·lustre. I, pel que sabem de la seua trajectòria, no sembla que fora d’eixos escriptors que passen tota la vida tancats en una habitació escrivint mentre miren melancòlicament per la finestra.
Durant la seua joventut va exercir com a capità de cavalleria de la costa i va participar activament en la vida pública i cultural valenciana. En la dècada de 1590 va començar a destacar també com a poeta i va freqüentar festes, justes literàries i acadèmies. En resum, Castro va tindre una vida prou moguda.
L’any 1592 va realitzar la seua primera lectura poètica en la famosa Acadèmia dels Nocturns, una institució literària valenciana en la qual escriptors i aficionats es reunien per a llegir i comentar versos.
El nom de l’acadèmia ja té alguna cosa de novel·la gòtica: Els Nocturns. Un quasi espera que, en acabar la reunió, algú diga:
—Senyors, la poesia ha sigut excel·lent. Ara apaguem les espelmes i anem a invocar un esperit.
Però, probablement, es limitaven a discutir sobre poesia.
També va tindre temps per a enamorar-se, casar-se i quedar viudo
L’any 1595, Castro es va casar amb Marquesa Girón de Rebolledo. Van tindre una filla, que va morir sent encara molt jove, i poc després Guillem va quedar viudo.
La vida personal de Castro va estar marcada per pèrdues i dificultats, cosa que probablement ajuda a entendre el pes que tenen en el seu teatre assumptes com l’amor, l’honor, la lleialtat, l’amistat i els conflictes familiars.
Perquè en el teatre de Castro l’amor poques vegades funciona d’una manera senzilla. Enamorar-se pot portar a enfrontar-se amb un rei, desafiar un enemic, venjar un pare o acabar en una situació en què un comença a pensar que potser hauria sigut més pràctic quedar-se fadrí.
València: literatura, acadèmies i molt de teatre
La València de finals del segle XVI i començaments del XVII era un dels grans focus culturals i teatrals de l’època, i Castro estava perfectament integrat en aquell ambient.
L’any 1601 ja era procurador general del duc de Gandia, Carles de Borja, encara que això no li va impedir continuar participant en activitats literàries. L’any 1602, per exemple, va intervindre en una justa poètica dedicada a sant Ramon de Penyafort.
És a dir, podia ocupar-se d’assumptes administratius i, al mateix temps, posar-se a competir amb altres poetes per demostrar qui escrivia els millors versos. Una combinació prou peculiar de funcionari, militar i escriptor.
I aleshores va arribar Itàlia
Entre 1606 i 1607, Castro va marxar a Itàlia i va ser nomenat governador de Scigliano, al Regne de Nàpols, al servici del virrei, el comte de Benavente.
No deixa de resultar curiós imaginar un dramaturg dedicat a escriure tragèdies i comèdies exercint també de governador en terres italianes. Encara que, ben pensat, després d’escriure sobre reis, traïcions i conflictes familiars, potser estava especialment preparat per a la política.
L’any 1608 van aparéixer publicades El caballero bobo i El amor constante, dins d’una antologia d’autors valencians. L’any següent va tornar a València.
La trobada amb Lope de Vega
Un dels episodis més importants de la seua trajectòria literària va ser la seua relació amb Lope de Vega. Castro va conéixer i admirar Lope, i tots dos van mantindre una relació d’amistat i reconeixement mutu.
Lope fins i tot va escriure el sonet Dido y Eneas en honor de Castro i li va dedicar Las almenas de Toro. Castro, per la seua banda, va dedicar a Marcela, filla de Lope, la primera part de les seues comèdies.
Ací convé fer un petit aclariment: dir que Castro va estar influït per Lope no significa que fora simplement una espècie de «Lope de Vega versió valenciana». Castro tenia personalitat pròpia i el seu teatre es troba precisament en un interessant punt de transició entre la tradició renaixentista i les noves formes dramàtiques que triomfaven amb Lope.
I, de fet, també va ser admirat per altres escriptors importants de l’època, entre ells Miguel de Cervantes i Baltasar Gracián.
No està gens malament el club d’admiradors.
Una acadèmia amb un nom prou espectacular
Cap a 1616, Castro va fundar a València una nova acadèmia literària, Los Montañeses del Parnaso, i en va ser, a més, el president.
El nom sembla tret d’una pel·lícula d’aventures mitològiques. «Los Montañeses del Parnaso». Un imagina que per a entrar calia presentar un sonet, pujar una muntanya i superar tres proves de mètrica castellana.
En realitat, era una acadèmia literària més de les moltes que van contribuir a l’ambient cultural de l’època.
Però el nom, cal reconéixer-ho, tenia personalitat.
Madrid: fama literària i problemes de diners
A començaments de 1619, Guillem de Castro es va instal·lar a Madrid sota la protecció del duc d’Osuna. Allí es va consolidar la seua fama com a dramaturg i poeta, però va passar una cosa prou menys gloriosa: també es van fer cada vegada més visibles els seus problemes econòmics.
Perquè el Segle d’Or podia ser d’or per a la literatura, però no necessàriament per a la butxaca dels escriptors.
Castro es va tornar a casar l’any 1626, esta vegada amb Ángela Salgado, dama de la duquessa d’Osuna. El matrimoni li va proporcionar una certa estabilitat econòmica, encara que temporal. Va morir a Madrid l’any 1631 i, segons diversos documents, ho va fer en una situació de pobresa.
Una conclusió prou amarga per a algú que havia sigut militar, governador, poeta, dramaturg, president d’una acadèmia i amic d’algunes de les grans figures literàries del seu temps.
I aleshores va aparéixer el Cid
Si hui coneixem Guillem de Castro, probablement siga sobretot gràcies a una obra: Las mocedades del Cid.
I ací comença la part realment divertida.
Castro va decidir contar la joventut de Rodrigo Díaz de Vivar, però no estem davant d’un Cid tranquil, reflexiu i dedicat a contemplar el paisatge castellà. Estem davant d’un jove que ha de resoldre ràpidament una quantitat extraordinària de problemes.
Primer, el pare de Rodrigo, Diego Laínez, és greument ofés pel comte Lozano. Rodrigo decideix enfrontar-se a ell, una cosa prou raonable per als estàndards del Segle d’Or.
Problema addicional: Rodrigo està enamorat de Jimena, que resulta ser precisament la filla del comte.
Sí. Exactament.
El pare de la teua estimada ofén el teu pare i tu acabes matant el pare de la teua estimada.
Si açò fora una comèdia romàntica moderna, probablement acabaria al minut deu.
Però estem en el Segle d’Or.
L’amor i l’honor: una combinació explosiva
Rodrigo mata el comte Lozano i Jimena, que estima Rodrigo, té ara un petit conflicte d’interessos.
D’una banda:
—Este home és l’amor de la meua vida.
De l’altra:
—Este home ha matat mon pare.
I per damunt de tot està l’honor.
Així que Jimena acudix al rei per a demanar justícia contra Rodrigo. Ací Castro construïx un dels grans motors del seu teatre: personatges que estimen una cosa i, al mateix temps, estan obligats a defendre’n una altra.
El cor diu una cosa. L’honor en diu una altra.
I l’argument diu: «Encara queda moltíssim per complicar».
Rodrigo es convertix en el Cid
Mentre Jimena espera justícia, Rodrigo decidix marxar al camp de batalla amb cinc-cents vassalls. I, naturalment, li va prou bé: derrota diversos reis musulmans, aconseguix que es reconega el seu poder i comença a ser anomenat Cid.
Mentrestant, el rei vol comprovar què sent realment Jimena i li anuncia que Rodrigo ha mort.
Jimena es desmaia.
Després, per a ocultar els seus sentiments, arriba a prometre la seua mà a qui aconseguisca portar-li el cap del Cid. Una solució lleugerament extrema per a dissimular un enamorament.
Però aleshores apareix un campió disposat a complir la missió.
I qui el derrota?
Exactament: Rodrigo.
Després de totes estes peripècies, Rodrigo acaba casant-se amb Jimena. L’home que va matar son pare.
Perquè, en el teatre del Segle d’Or, les relacions sentimentals podien requerir una quantitat considerable de teràpia familiar.
De l’obra de Castro a Corneille
Las mocedades del Cid va tindre una repercussió enorme. Tanta que va arribar fins a França, on Pierre Corneille s’hi va inspirar per a escriure Le Cid, una de les grans obres del teatre francés.
Així que, indirectament, Guillem de Castro va contribuir al fet que el Cid conquistara també els escenaris francesos.
No està gens malament per a un dramaturg valencià que hui no sempre rep l’atenció que mereix.
El Cid torna… i la cosa es complica encara més
Castro va escriure una altra obra relacionada amb l’heroi: Las hazañas del Cid, publicada l’any 1618. Ací Rodrigo té un paper molt més secundari i la trama gira al voltant de les lluites entre Sancho II de Castella, el seu germà Alfons VI de Lleó i la seua germana Urraca.
I, per descomptat, apareixen traïcions, assassinats, desafiaments i combats.
Un dels episodis més famosos és l’enfrontament entre Diego Ordóñez de Lara i els defensors de Zamora. Castro s’inspira directament en el Romancer, i arriba fins i tot a incorporar romanços complets.
Si Las mocedades del Cid té una estructura més centrada en els conflictes personals, Las hazañas del Cid resulta molt més complexa i episòdica. Hi ha tants personatges, aliances i canvis de lleialtat que quasi caldria entregar al públic un mapa abans de començar la funció.
Però Castro no va viure només en l’Espanya del Cid
I ací està una de les coses més interessants de la seua producció: Guillem de Castro va escriure moltíssim i sobre assumptes molt diferents.
Podem trobar drames històrics, com Las mocedades del Cid i Las hazañas del Cid; comèdies de capa i espasa, com Los malcasados de Valencia; obres mitològiques, com Progne y Filomena; històries de tradició clàssica, com Los amores de Dido y Eneas; obres de caràcter llegendari, com El conde Alarcos; comèdies com El perfecto caballero i moltes altres relacionades amb assumptes polítics, amorosos, familiars i d’honor.
En total, se li atribuïx una producció d’aproximadament una trentena de títols.
El gran tema: personatges que no saben què fer amb els seus sentiments
Si haguérem de resumir el teatre de Castro en una sola idea, podríem dir que li interessaven moltíssim els conflictes emocionals. Els seus personatges solen trobar-se atrapats entre sentiments i obligacions: amor davant d’honor, amistat davant de deure, família davant de justícia o desig davant d’autoritat.
I, per descomptat, l’eterna pregunta:
«Què faig ara que m’he enamorat de la persona menys convenient possible?»
Les seues obres presenten reis tirànics, matrimonis difícils, venjances, amistats posades a prova i personatges que han de prendre decisions complicades. Per això els seus drames poden arribar a una intensitat psicològica considerable.
No es tracta només de qui guanya una batalla. Importa també què sent el personatge mentre la batalla està tenint lloc.
El curiós cas del «graciós»
Com a bon dramaturg del teatre barroc, Castro també utilitza figures i situacions que acabarien sent habituals en la comèdia espanyola, entre elles la del graciós.
Enmig de tanta tragèdia, honor, mort, venjança i problemes familiars, estos personatges introduïxen una perspectiva diferent. Perquè fins i tot en una obra en què algú acaba de desafiar un altre a mort, sembla que sempre hi ha lloc perquè algú diga alguna cosa que rebaixe un poc la tensió.
El Segle d’Or tenia una curiosa capacitat per a barrejar allò solemne i allò còmic.
Un escriptor eclipsat per una sola obra
I ací està probablement la gran paradoxa de Guillem de Castro. Té una producció àmplia i variada, va ser admirat per Cervantes i Gracián, amic de Lope de Vega, va participar activament en la vida cultural valenciana, va exercir càrrecs polítics i militars, va viure a Itàlia, va escriure al voltant de trenta obres i va aconseguir que una de les seues peces inspirara ni més ni menys que Corneille.
Però, quan es parla d’ell, quasi sempre apareix la mateixa obra:
Las mocedades del Cid.
És com si un grup musical publicara quinze discos i un d’ells continguera la cançó que tot el món coneix. Després de trenta anys, algú diu:
—Te’n recordes d’aquell grup?
—Sí, home. El d’aquella cançó.
Doncs una cosa pareguda li va passar a Castro.
Guillem de Castro en cinc dades
Per a qui necessite recordar-lo sense empassar-se tot el Segle d’Or de colp:
1. Era valencià. Va nàixer a València l’any 1569 i va formar part d’un dels ambients teatrals i literaris més actius de l’època.
2. No va ser només escriptor. Va ser militar, va exercir càrrecs administratius i va ser governador de Scigliano, a Itàlia.
3. Va conéixer Lope de Vega. Tots dos van ser amics i van mantindre una relació d’admiració literària.
4. Va escriure pràcticament sobre tot. Cid, mitologia, història, amor, honor, conflictes familiars, capa i espasa…
5. La seua obra més famosa va viatjar fins a França. Las mocedades del Cid va servir d’inspiració per a Le Cid, de Pierre Corneille.
Un final poc digne per a un gran dramaturg
Guillem de Castro va morir a Madrid l’any 1631. Havia viscut entre acadèmies literàries, escenaris, viatges, càrrecs públics, amistats amb grans escriptors i conflictes econòmics.
La seua trajectòria resumix prou bé les contradiccions del Segle d’Or: una època d’extraordinària riquesa cultural, però en la qual triomfar literàriament no garantia precisament una jubilació tranquil·la.
I potser per això resulta tan interessant recuperar la seua figura. Perquè darrere del nom que apareix en els manuals de literatura hi hagué un home que va viure una vida prou més complicada que la d’un simple «dramaturg barroc».
Va ser soldat i poeta, governador i escriptor, amic de Lope i admirat per Cervantes. Va crear acadèmies, va viatjar a Itàlia, va viure a València i Madrid, va escriure sobre herois, reis, amants i traïdors…
I va aconseguir que un jove Cid que tenia el petit inconvenient d’haver matat el pare de la seua nóvia acabara convertint-se en un dels grans personatges del teatre europeu.
No està gens malament per a una carrera literària.
Encara que, vist el que hem vist, potser el verdader heroi de les seues obres no fora el Cid.
Va ser Guillem de Castro, que va aconseguir sobreviure a tots els seus personatges.
